Pels volts dels anys seixanta, al teatre Kursaal eren molt habituals els espectacles de ‘varietés’. Els artistes que hi actuaven normalment eren cantants que venien sols i necessitaven acompanyament musical. Instrumentistes manresans féiem aquesta funció, situats sota l’escenari. Jo n’era un habitual.
En una ocasió, vaig actuar acompanyant un il·lusionista que feia desaparèixer una noia. La tapava amb un drap i, en treure’l, ja no hi era. Era un número que encantava al públic. En sortir del teatre, una colla d’amics comentàvem com s’ho devia fer el mag per vol·latilitzar algú a la vista de tothom. Jo vaig suggerir que el més segur és que s’utilitzés una trapa al terra de l’escenari que permetés fer pujar o baixar la noia a voluntat.
-Impossible, Salvador, no hi ha cap trapa a l’escenari!
Jo n’estava convençut. No podia ser d’altra manera i em mantenia ferm en la meva creença. Com que l’altre insistia, vaig demanar qui era aquell que es resistia a creure el que per a mi era evident.
-Modest Padró, el propietari del local!
Des d’aleshores, quan algú discrepa d’alguna cosa de la que estic plenament convençut, miro de no fer-m’hi massa fort. El meu subconscient em recorda la història de la trapa inexistent del Kursaal.
És un record de: Salvador Alapont Masats
De: anys 1960s
Records del Kursaal 