La curiositat em va dur al Kursaal: obrien per segona vegada el vell teatre per mostrar-ne el seu interior abandonat i, no obstant això, amb un encant indescriptible. La cua era llarguíssima a l’hora de dinar, però no em vaig poder resistir a veure què havien preparat aquesta associació anomenada El Galliner. I allà era, esperant el meu torn parlant amb uns i altres, expectants de com seria el vell Kursaal. Només de demanar tanda, el bon ambient, les rialles i la complicitat van aparèixer entre els que tenia al davant i amb els que s’afegien, al darrere.
El recorregut pel teatre va ser màgic: taquilleres, conserges, músics i ballarines anaven completant una visita plena de sorpreses, amb el Kursaal com a protagonista. El viatge ens va portar fins ben bé al galliner… Quina impressió veure el teatre des d’allà dalt! I quina sorpresa! El Galliner ens donava la benvinguda. El Joan Closas i el Joan Morros explicaven què era l’associació i quins eren els seus objectius. No em podia creure el que veia. No ens coneixíem i ja formàvem part de la família del teatre, de la família d’El Galliner. Amb una generositat enorme ens van fer sentir com a casa.
Al final de la visita, Els Convidats tocaven i més membres d’El Galliner continuaven amfitrionant el munt de persones que anaven arribant. Ens explicaven el sistema d’abonaments, prenien nota de tots els suggeriments i els escoltaven com si fossin els més importants del món. Vaig conèixer la Marta Gros, que tot just feia uns dies que s’havia afegit a l’equip d’El Galliner. Li vaig dir:
-Perdona, a mi només m’agradaria veure la segona obra del Toc, La festa del blat, però veig que si no em quedo tot l’abonament és impossible que aconsegueixi bones butaques. No s’hi pot fer res?
Ràpidament i amb atenció exquisida, em va dir:
-No t’amoïnis, si s’exhaureixen les localitats de la funció, en farem una altra.
És un record de: Valentí Ovido
De: 20 de gener de 1996
Fotografia: Arxiu d’El Galliner
Records del Kursaal 