Si l’escenari del Kursaal em porta records de ballades amb l’Esbart de Dansaires Manresans, la seva platea m’evoca, sobretot, tardes de cinema. I més que
Veritat o il·lusió
Anàvem poc al cinema, només un parell de vegades a l’any. Per a nosaltres, aquelles imatges eren tan màgiques, tan reals… Tinc ben presents encara
Teatre que eixampla horitzons
Vam anar a veure “Adreça desconeguda” amb la meva sogra perquè era un dels espectacles de l’abonament de temporada que sempre comprem. Vaig pensar
“L’aparell del Kursaal és un trasto infecte”
Joaquim Amat Piniella feia crítica cinematogràfica al diari local El Dia. La mala acústica del Kursaal, afegida a la precarietat de l’aparell reproductor era, sovint, en
Una invitació a somiar
Quan pujava Passeig amunt, en direcció cap a l’institut, la parada als porxos del Kursaal per veure els quadres de les pel·lícules era obligatòria. M’encantava aquell
Sumptuós però poc funcional
En construir el Kursaal, el meu avi volia que fos el local més bonic del país. I va fer aixecar un teatre sumptuós però poc confortable.
Records del Kursaal 