Quan es va reestrenar el Kursaal, el febrer de 2007, tenia 5 anys i m’agradaven molt els contes de fades. Participar a l’Inauguraal, l’espectacle d’inauguració, em va permetre conèixer-ne una de debò, la Fura, i fer-me’n amiga.
A l’Inauguraal, jo tenia un paper petit. Treia una maqueta del teatre i la portava, travessant la platea, fins a l’escenari. Allà la Fura es despenjava d’una tela i escampava pols brillant sobre meu. Era un encanteri per a la bona sort del teatre, però aquella pluja màgica també queia sobre meu, a cada funció.
L’últim dia, la Fura em va regalar un conte de fades. Era un llibre molt bonic però les fades que hi sortien no eren de veritat. Després de conèixer la Fura, vaig entendre que les de debò no són les que volen i són tan petites que els humans no podem veure-les sinó les que neixen cada vegada que s’aixeca un teló; les que, encara que no tinguin ales, suren per l’aire embolicades amb una tela; les que expliquen històries dalt d’un escenari i s’emporten els espectadors a mons imaginaris. Aquestes fades sí que existeixen i, de tant en tant, m’agrada ser una d’elles. Potser és l’efecte d’aquell encanteri de l’Inauguraal…
És un record de: Aina Solé
De: febrer de 2007
Fotografies: Marià Solé
Records del Kursaal 