Quan el Kursaal va acollir l’actuació de la Mary Sanpere, just abans de tancar portes el 1988, l’equipament estava molt degradat. Com que la instal·lació de llum no era fiable, es va haver de muntar una escomesa provisional per poder dur a terme l’espectacle. En acabar la funció, l’Ajuntament va donar de baixa tots els subministraments per evitar accidents. El pas del temps, la humitat i la manca de manteniment van accentuar el llarg i lent procés de degradació del Kursaal.
Set anys més tard, el 24 de desembre de 1995, El Galliner va decidir tornar a obrir les portes del vell teatre per presentar-se en societat. Uns dies abans, els membres de l’associació i alguns col·laboradors van anar a veure en quin estat es trobava. Ja els havien avisat que ho hi havia corrent elèctric. La qüestió era: sense llum es podia organitzar la visita igualment? El grup va entrar al teatre que estava en penombra i va avançar per la platea fins a l’escenari. Darrere un dels proscenis, el Pere Garriga va trobar un quadre de llums antic. Curiós de mena, no va poder evitar que les mans se li anessin cap a l’interruptor i, en alçar-lo, l’escenari es va il·luminar. Els serveis municipals havien eliminat el subministrament elèctric del teatre però s’havien oblidat de l’escomesa provisional que havia permès fer la darrera representació.
En aquella primera visita, prèvia a la presentació d’El Galliner, es va fer la llum al Kursaal i, a partir d’aquell moment, tot va començar… un altre cop.
És un record de: Jordi Soler
De: desembre de 1995
Fotografia: arxiu del Galliner
Records del Kursaal 